Hannah

La solitud és un autòmat que grinyola. Els actes mecànics que guiaven la vida domèstica de la Jeanne Dielman de Chantal Akerman sonaven així, com un robot alienat. L’alienació de la Hannah és d’un altre caire: en el rictus congelat d’una extraordinària Charlotte Rampling, que carrega de densitat l’acte de fer un llit o de viatjar en metro amb els ulls clucs, hi ha un rastre de culpa. Hannah es desplega com un thriller sense diàlegs: el rebuig que aïlla aquesta dona amb pinta respectable es dibuixa amb un reguitzell de pistes i mirades furtives. S’ha de ser pacient perquè la veritat es reveli, i mai no ho fa del tot. La pel·lícula d’Andrea Pallaoro és deliberadament elusiva, el que no significa que abandoni la seva protagonista a la seva sort: és una lliçó magistral de com construir un personatge des de la descomposició del gest, gairebé des de la desfiguració d’una ànima que lluita per no sucumbir a l’impuls suïcida. Hannah no és una experiència còmoda de veure, de vegades sembla recrear-se massa en la seva foscor, però fa mal, i de veritat.