Hedi

Ara que sabem que la Primavera Àrab va ser un caramel enverinat per als qui pensaven que la llibertat encara era possible, però l’esperança sempre fa patxoca, tan vestida de verd. En Hedi la va viure de prop, però molt aviat va arribar el més cru hivern, la realitat fotent una bona cleca. La vida rutinària del viatjant de comerç, el matrimoni preprogramat com una rentadora, el poder matriarcal ofegant el seu desig de convertir-se en un artista de la il·lustració…

No és difícil veure en 'Hedi' el símbol de tots aquells àrabs replegats a contracor en la seva tradició cultural, obligats a complir un contracte generacional que no s’adiu amb la seva sensibilitat, que es rebel·la quan intueix que hi ha un més enllà de la foscor.

'Hedi' comparteix amb el cinema dels Dardenne (que aquí fan de productors) un realisme poc complaent, que sovint dóna l’esquena a la càmera o satura la pantalla amb rostres en primer pla, i un pessimisme humanista que ens informa –a través del germà gran del protagonista, que va emigrar de Tunísia a la recerca del somni europeu– que les revolucions mai no comencen amb un acte de fuga, però l’amor sempre pot incendiar-les. Si la pel·lícula de Mohamed Ben Attia no acaba d’aixecar el vol és perquè la insípida passivitat del nostre heroi –que no de Majd Mastoura, millor actor a l’última Berlinale– s’allarga massa per no contagiar-se de la presumpta intensitat del drama.