Hielo

"El pitjor d'estar boig no és estar-ho sinó que és contagiós". Aquesta frase hauria de servir com a exemple dels rampells pseudopoètics d'una pel·lícula a la qual li sobra poesia, com si els directors, pare i fill, fossin una reencarnació duplicada del pitjor Julio Medem.

'Hielo' recull l'addicció que té cert cinema portuguès per la tradició oral -amb Miguel Gomes com exponent més reeixit- i la manifesta en una posada en abisme de relats interconnectats a partir de la figura d'una improbable estudiant de guió que encarna Ivana Baquero.

Sembla que el film es pregunta sobre si som personatges de la nostra pròpia vida i sobre els possibles efectes curatius de la ficció, però el seu poti-poti mental -ingredients: homes prehistòrics, criogènia, conats d'incest, cites de Billy Wilder i John Ford, etcètera- és de tal magnitud que indigesta.