Horns

Potser a hores d'ara ningú no recorda Tobi, el film d’Antonio Mercero en el qual a un nen (què se n’haurà fet, de Lolo García?) li creixien ales d’àngel (François Ozon en va fer un remake apòcrif, Ricky). Horns se’n podria considerar el revers: a una exestrella infantil que es vol desmarcar del personatge que el va fer famós li han crescut unes banyes de dimoni. Ni Toby ni Horns senten la necessitat d’explicar el high concept que les motiva, donant per fet que l’aparició d’uns apèndixs –amb connotacions religioses– en el cos de dos innocents és el pa nostre de cada dia. Si l’espectador fa un acte de fe i compra la moto, es trobarà amb un obstacle més gran per gaudirla, sobretot si és fan de l’Aja més destraler, el d’Els turons tenen ulls i la irresistible Piranya 3D. Tenint una premissa tan demencial, com és possible que se la prengui tan seriosament? La interacció d’aquest dimoniet amb el seu entorn, obligat a cop de banya a confessar els seus secrets més perversos, ens oferirà algun moment memorable (salpebrat amb la tendència gore del seu clímax final), però, en general, el film no és més que un exploitation de Crepuscle, amb el seu heroi emo, la seva breu evocació de Compta amb mi, els seus publicitaris boscos de pins i una història d’amor més enllà de la mort. Dues hores són massa per facturar un whodunit del qual sabem la solució al cap de deu minuts de metratge. Molts veuran Horns com a al·legoria biogràfica de Daniel Radcliffe, que sembla entossudit a demostrar el seu futur com a bad boy de Hollywood amb el cor d’or i un trident a la mà. Aquest crític la veu com un disbarat d’allò més convencional. Una contradicció amb cornamenta.