Interstellar

L’última de Christopher Nolan és una història èpica, espacial, amb curvatures temporals incloses, que fa que el Gravity d’Alfonso Cuarón que admiràvem fa un any i escaig ara ens sembli poc més que un entremès per entretenir la gana mentre no arribava el plat fort. Molt més llarga, extrema, estranya i, per descomptat, exigent, 'Interstellar' és una aventura còsmica amb un toc surrealista, oníric, tot i que mai no perd de vista el més tediós del realisme. En realitat, les lliçons d’astrofísica, amb totes les seves fórmules, són poc més que una música de fons. És difícil parlar de la història sense arruïnar les múltiples sorpreses que amaga. Així que seré imprecís. Cooper, gran Matthew McConaughey, viu amb la seva família en un futur no gaire llunyà en què l’únic mitjà de subsistència és el conreu del blat de moro. Som en un món de tempestes de pols, amb vibracions apocalíptiques i una economia desarmada. És com si la Gran Depressió dels anys 30 s’hagués traslladat en el temps i reaparegut en una Terra moribunda, lunar, on la humanitat sembla que estigui a punt d’extingir-se.

Una experiència brutal, tensa. Hi trobareu un oceà que s’eleva cap als astres en la més immensa onada que hàgiu vist mai, una embarcació solcant els anells de Saturn i algunes filigranes que posen a prova tota la xerrameca especulativa sobre viatges en el temps. El millor d’aquest desplegament d’efectes és que Nolan et fa clavar les ungles a la butaca amb un sentiment de perill continu, combinant el terror sci-fi amb moments de risc humà. És hereva del 2001 de Kubrick, i sap com esprémer la força del llinatge. Aquí hi trobareu de tot i més.