It

Una imatge incrustadda en la memòria: un nen s’acosta a una claveguera on s’amaga un pallasso d’aspecte terrorífic amb el qual estableix una conversa. I aquí comença el malson. Andy Muschietti ja s’havia acostat a les pors infantils en la seva òpera prima, Mama (2015), i ara s’endinsa en l’univers de Stephen King per adaptar una de les seves obres més cèlebres, It, obviant tota la part del relat que es refereix a la vida adulta dels protagonistes per centrar-se d’una forma més específica en la seva infantesa.

Eren moltes les suspicàcies sobre si es mantindria incòlume l’esperit profundament tèrbol i subversiu de l’obra, i la veritat és que ens trobem davant una de les més completes i pertorbadores aproximacions al terror en clau mainstream que s’han fet en els últims temps. Un poble de l’Amèrica profunda, la dècada dels 80, una colla de criatures que comencen a percebre de quina manera el mal que es troba instal·lat al subsol, amb la forma d’un ens amenaçador, s’introdueix en les seves vides i apel·la els seus fantasmes interns.

Muschietti elabora una pel·lícula molt personal que funciona com una metàfora entorn de la fi de la innocència, però també com una crítica cap a la societat actual marcada per la por i la manipulació. I tots aquests elements s’enfilen per configurar un film profundament fosc i suggestiu en el qual la figura icònica de Pennywise, el clown, emergeix com a catalitzadora de tots els nostres terrors, passats i futurs.