Joy

'Joy' comença, de forma enigmàtica, amb el rodatge d’una seqüència d’un fulletó en blanc i negre que ens informa del tema central de la pel·lícula: la reivindicació del 'girl power' en l’hostil context del capitalisme patriarcal, filtrat, això sí, per l’imaginari barroer i amateur de la 'white trash' dels suburbis americans.

De la teoria a la pràctica hi ha, però, un abisme: si és lloable que la Ventafocs de la telebotiga que interpreta admirablement Jennifer Lawrence prefereixi acomplir els somnis d’emprenedora renunciant al príncep blau i donant l’esquena a les expectatives del públic, és evident que David O. Russell acaba contradient l’esperit feminista del relat fent un elogi de la reinvenció personal que no desentonaria en el curs de vendes d’una gran corporació. És mèrit de la conjunció O. Russell i Lawrence, tots dos perseguint l’Òscar, que aquesta pel·lícula clavi l’espectador a la butaca. Tot i que, ben mirat el viacrucis de la Joy i, sobretot, la seva redempció final després (ostres, que original) de tallar-se els cabells i posar-se unes ulleres de sol són una mica maldestres.

Com a 'The fighter' i 'La part positiva de les coses', hi ha l’obsessió per retratar la família com a niu d’escurçons i refugi acaronador, la tendència a utilitzar l’excentricitat de certs secundaris per maquillar un relat d’allò més convencional, i la dispersió i la càmera hipermòbil per dinamitzar la narració encara que no vingui al cas. 'Joy' no sap si ser conte de fades, fulletó autoconscient o retrat postneorealista d’una Amèrica en crisi que necessita que les mestresses de casa aparquin els davantals per convertir-se en empresàries de profit.