La bruja

Hi ha una llei no escrita que ens diu que la pel·lícula d’obertura d’un festival ha de ser una obra lleugera i espumosa. Ningú espera en aquests casos un film excepcional, sinó una cosa distreta, que apugi els ànims de cara a la festa d’inauguració posterior. L’any passat, però, Sitges va sabotejar amb molt mala bava aquesta norma, inaugurant amb 'La bruja', probablement el film de terror més solemnement esfereïdor dels darrers anys. Va ser una gran nit, no hi ha dubte, però hi havia un problema: en la seva qualitat de film inaugural, l’òpera prima de Robert Eggers quedava fora de la competició, quan potser hauria merescut endur-se el premi gros.

Si ens referim a 'La bruja' com a pel·lícula de terror ‘seriosa’, és perquè la posada en escena té un fort compromís amb la por: des de la manera d’enquadrar els paisatges verds-grisosos fins a la temible banda sonora de Mark Korven, tot en ella està dirigit a encongir-nos el cor. Fins i tot la veu rocosa de Ralph Ineson, que interpreta un devot que abandona la seva comunitat per diferències religioses, instal·lant-se amb la seva família enmig del no-res de Nova Anglaterra, confiant que Déu proveirà, però trobant només l’alè del diable, i del seu aquelarre de seguidores.

L’intel·ligent plantejament d’Eggers no es basa en la clàssica lluita de la llum (divina) contra la foscor (diabòlica), sinó que retrata un clima de fanatisme religiós àrid i, finalment, estèril. Per això, quan al clímax de la pel·lícula el Mal desencadena el caos i la violència, els espectadors sentim com si ens haguéssim tret un pes (o una creu) de sobre, tot i que el que succeeix en pantalla ens posi els pèls de punta.