La chica del 14 de julio

Heus aquí una comèdia francesa pels quatre costats, finsalpuntqueapocapoc l’homenatge esdevé paròdia. Entre citacions de Godard i Truffaut, tot comença a París com a escenari d’una enfollida intriga amorosa i continua a la campagne durant un estiu, on les noies porten vestidets lleugersielsnoisselesmiren amb ulls de peix bullit. La gràcia d’això és la despreocupació amb què aquest primer llarg d’Antonin Peretjatko barreja glamur i caspa, la Nouvelle Vague i la tradició de boulevard. Els problemes, en canvi, arriben quan vol ser més graciosa del compte i deixa de fer cas al to, al ritme, per concentrar-se en situacions i gags cada cop més repetitius.Tot i així, es tracta d’un objecte curiós, trepidant i sobretot amb moments memorables: el sopar de germanor a casa d’un tal doctor Placenta frega el surrealisme.