La cocinera del presidente

La qüestió gastronòmica en el cinema comença a ser tediosa. Sembla que només hi hagi dues opcions: o tirar pel kitsch postpunk i començar a filmar cupcakes roses i verds igual que Sofia Coppola o fer una pel·lícula amb l’emoció que pugui tenir un llibre de receptes. Posats a escollir, em quedo amb el primer ítem. Christian Vincent, no. Ha fet semblant de rodar una comèdia quan l’únic que volia era cantar-nos el menú de la cuina del Palau de l’Elisi, informar-nos de com es prepara un Saint-Honoré o quan és temporada de tòfones. Negligent del tot quan intenta insinuar una relació entre la cuinera i el president, i no diguem en una inversemblant escapada a l’Antàrtida que es fa impossible de justificar. La intriga de la història és la que puguis sentir quan la veïna de dalt fa un estofat: l’olor t’arriba pel pati d’escala, però com que saps que en la vida te’n portarà un tupper perds l’interès.