La danza de la realidad

Una mena de guru del cinema psicodèlic dels anys 70, Jodorowsky es presenta ara mateix com una incògnita: ¿geni o farsant? Ja em perdonareu, però jo ho tinc clar, i més després de veure una pel·lícula com 'La danza de la realidad', una de les demostracions de narcisisme més desvergonyides del cinema dels darrers temps. Jodorowsky acudeix a un determinat cinema d’autor del segle passat per agilitzar una mena de memòries que podria inspirar Fellini i beneir Bergman. Però el resultat és sempre forçat, ortopèdic, revestit d’una falsa solemnitat, alhora brunyida d’un humor carrincló, que deixa en entredit les possibles troballes conceptuals. Els psicoanalistes aficionats potser en treguin alguna cosa, però la resta ens quedarem amb la sensació d’haver assistit a un espectacle de circ més aviat avorrit i pretensiós.