[title]
Boris Vian era un dandi d’ironia refinada i sagaç, trompetista a les estones mortes i, la resta del temps, escriptor amb un desacomplexat sarcasme de monocle i ganivet tan ben portat que, per més que desbordés com una banyera amb el desguàs obstruït, mai no arribava a embafar. Perquè tot i tenir la capacitat de fantasia disparada d’un nen de cinc anys després d’una cullerada sopera de gelat de cafè mai no renunciava a les seves formes de mà enguantada. Et podia parlar d’una anguila viscosa que passava els dies a les canonades del vàter menjant pasta de dents de pinya, o d’un ratolí erudit que feia de confessor a l’hora de la toilette, i sempre t’ho prenies amb la tranquil·litat rutinària de l’home que baixa a passejar el gos a les set del matí. I això molava.
Gondry és una mica més matusser. Vagi per davant que opino que pocs, a banda d’ell, tenen les credencials per enfrontar-se a una novel·la tan desconcertant com L’escuma dels dies. Com Boris Vian, és un nen cafeïnat. L’any 2001, abans de fer-se mundialment famós amb l’estrena d’'Olvídate de mí', va dirigir i protagonitzar un curtmetratge sobre un home que sortia corrents d’uns serveis públics perquè el seu propi cagarro s’havia elevat del sanitari i el perseguia carrer avall acusant-lo d’intent d’homicidi. Es deia One day, com la balada que la Blancaneu cantava als set nans. Però per més que Gondry visqui indefinidament al País dels Somnis, com un Petit Nemo de 50 anys en etern son humit, no té maneres de marquès.
El film és un regal a la vista, això tampoc no ho negaré. Combina l’audàcia mecànica dels clips que Gondry va fer per a Daft Punk amb la fugida amorosa de Gael García Bernal i Charlotte Gainsbourg a 'La ciència del somni', a lloms d’un cavall de pelfa. El drama és que es recrea tant en l’espectacle de fira que t’acabes sentint com Rock Hudson tapant-se les orelles a l’última cambra del saló dels autòmats d’una gran comèdia de Hawks que es diu El seu joc favorit. A diferència de la novel·la, la pel·lícula sí que embafa. S’encanta tant en la pirotècnia estil Montreuil, en l’'stop-motion' i en la pirueta de slapstick, que s’oblida d’aquella subtilesa d’aristòcrata amb consciència de classe, que riu per sota dels pèls del bigoti mentre procura que el te no li vessi de la tassa.