La herida

Sorprenent, implacable indagació sobre els mecanismes d’una ment malalta, 'La herida' és el primer llarg de Fernando Franco i una de les millors pel·lícules espanyoles dels darrers anys. La seva estratègia és simple però contundent, se centra en el rostre d’una actriu (Marian Álvarez, increïble) i el filma sense treva, seguint-lo a tot arreu, detectant sense pietat els canvis més mínims, les variacions en els gestos o el to de veu. Més enllà del pla hi ha la realitat, sempre amenaçant i caòtica. I més aquí, en aquesta presó que és el pensament, el dolor i la impotència, però també la pietat: el que passa és que, en realitat, la protagonista no suporta el patiment dels altres ni la injustícia del món. Heroïna sacrificial i màrtir, Ana sembla primer un dels personatges dels Dardenne, però finalment s’apropa més a Bresson o Dreyer, una mena de Joana d’Arc a la foguera, que sempre hi veu més enllà de tot. Un film, doncs, tocat per la gràcia.