[title]
Barroca, romàntica, anacrònica recreació d’un determinat cinema de suspens, que podria anar de Hitchcock a Brian De Palma, aquest darrer film de Giuseppe Tornatore té el regust d’allò clàssic filmat i narrat amb un estil inevitablement contemporani. 'La mejor oferta' utilitza el pastitx i l’excés per explicar una història mil cops explicada: l’obsessió d’un elegant subhastador (Geoffrey Rush, en una admirable composició), que evita el contacte amb el món exterior, per una dona jove que li encarrega que avaluï les seves possessions i a la qual no pot veure, perquè viu aïllada a causa de la seva agorafòbia (Sylvia Hoeks, no tan fascinant com vol semblar). Naturalment, els girs argumentals són inversemblants, la qual cosa es contradiu amb la dèria de Tornatore per deixar ben clar el seu discurs. Però el clima irreal, abstracte, i la caiguda de l’heroi en un univers aŀlucinat on res és el que sembla van més enllà de la trama per parlar de la realitat i les aparences, la vida i el cine.
Dues trames paraŀleles s’afegeixen a aquest esquelet. D’una banda, l’amic del protagonista (Donald Sutherland), que li comporta un llaç amb el passat i també alguna sorpresa inesperada. D’una altra, un de més jove (Jim Sturgess), que li serveix alhora de conseller sentimental i ajudant en la tasca simbòlica: reconstruir un autòmat a partir de les peces que troba a la mansió de la dona misteriosa. Aquest és el problema: tot és massa metafòric, massa mesurat. Tot és allà per significar alguna cosa, o per tal que finalment tingui un sentit argumental. Per sort, Tornatore és massa indisciplinat per seguir aquest esquema fil per randa, de manera que la seva pròpia geografia se li’n va de les mans i el relat es dispara en mil i una direccions, donant lloc a un mapa tan caòtic com apassionant. Més enllà de la mecànica narrativa, queden les escenes que s’allarguen, el mateix relat que tampoc no deixa de donar tombs.
Tornatore vol homenatjar els clàssics i li surt un exercici manierista, que arriba al seu màxim interès quan construeix la seva pròpia realitat per tal de confrontar-la amb la nostra. Aquest és l’univers d’un cineasta desacomplexat, tancat en un món que el desborda i el supera. Una raresa estimulant.