La noche devora el mundo

Pot ser que en els últims anys haguem viscut una autèntica sobreexplotació entorn del subgènere zombi, però encara queden pel·lícules amb capacitat d’utilitzar-lo per proposar interessants reflexions entorn de la naturalesa humana des de perspectives diferents. En aquest sentit, 'La noche devora el mundo' ens acosta a l’apocalipsi des del punt de vista d’un jove supervivent tancat en un edifici parisenc que converteix en la seva llar mentre els carrers s’han transformat en un escenari de malson. L’aspecte domèstic es converteix en un element fonamental dins d’una narració precisa i minimalista. El director segueix amb la càmera els moviments del protagonista en aquest espai tancat que d’una banda el protegeix, però d’una altra el condemna a l’aïllament i a la bogeria. Aquest és el veritable terror que traspua una pel·lícula que gira al voltant de postures contraposades com són la por, el conformisme, la idea de quedar-se sempre en el mateix lloc enfront de la necessitat de lluitar i evitar l’estancament, encara que tot sembli perdut.