La piel quemada

La reestrena d'aquesta pel·lícula de Josep Maria Forn ('Companys, procés a Catalunya', 'El coronel Macià') ens ofereix la possibilitat de descobrir o revisar un film insòlit dins la història del cinema català i espanyol. 'La piel quemada' és una de les poques pel·lícules rodades al nostre país que va assimilar la filosofia del neorealisme italià: es tractava de fugir de ficcions evasives i copsar la realitat del món que ens envoltava. Per això es va rodar majoritàriament en localitzacions reals i exteriors (fora d'estudi), amb actors poc coneguts (res d'estrelles) i un blanc i negre a to amb la grisor de l'època. Explica la història d'en José, un treballador andalús que emigra a la Costa Brava a la recerca d'un treball que ja no troba a la seva terra. I aquesta és l'altra gran aportació de la pel·lícula: per primer cop una pel·lícula era explicada des del punt de vista de l'immigrant, del xarnego, que arriba a una terra nova on li costa trobar el seu lloc: està sobrepassat per l'alliberament de costums que ha portat el turisme, li sembla lletja aquella llengua que parlen tots els autòctons del poble i a ell ningú li ha ensenyat i tot plegat s'assembla ben poc al Guadix que va haver d'abandonar a contracor... Possiblement, el millor film sobre les conseqüències del 'desarrollismo' que s'ha rodat al nostre país. E.I