[title]
Som als anys de la Guerra de Secessió. Nou dones de diferents edats conviuen en una escola per a senyoretes del sud dels EUA. Un dia, arriba a la seva porta un soldat del bàndol unionista, ben plantat i malferit. La caritat cristiana de les noies les insta a donar-li auxili, i un cop el tinguin postrat dins de casa, la presència de l’home farà que es despertin les emocions reprimides en tot aquest temps de reclusió.
Si canviéssim els pantans surenys per la pols de l’Andalusia rural, 'La seducción' podria passar per una obra extraviada de Lorca. Si bé és cert que els diàlegs de la novel·la de Thomas Cullinan en què s’inspira no tenen la mateixa qualitat lírica, la història es presta a elaborar un retrat d’opressió femenina que no hauria disgustat el geni granadí. Això potser no era tan evident a la primera (i excel·lent) adaptació cinematogràfica del llibre, dirigida per Don Siegel i més interessada a mostrar com un grup de dones psicòtiques mutilaven Clint Eastwood.
Però Sofia Coppola ha sabut trobar una altra perspectiva del relat, acompanyant les seves protagonistes en la seva rutina sufocant, i canalitzant l’amargor amb què es van pansint tant la innocent professora que interpreta Kirsten Dunst com la jove Elle Fanning, que ha vist com les circumstàncies reprimien la seva voluptuositat natural. Per a elles, la irrupció del mascle no suposa un canvi real, sinó un estrident (i finalment sanguinari) parèntesi en l’oblit a què les ha condemnat la Història. Un missatge, per cert, que està perfectament sintetitzat en la imatge que clausura la pel·lícula.