La última isla

Un galimaties mitològic que fa venir migranya. Hi ha bruixes remeieres a l’estil flamenc, nens salvatges com el Mowgli de Kipling, dos bessons que es podrien dir Ròmul i Rem, el pou que va portar l’Alícia al país de les meravelles i un drac fet de boira al més pur estil del fum negre de Lost. Tot unit per la mirada d’una nena dèspota i malcriada, condemnada a passar l’estiu en una illa remota, una mena de Stromboli sense línia telefònica ni electricitat. Si ja costa empassar-ho de cop, digerir-ho és un repte herculi. No se sap si estem davant d’una rèplica màgica a la inclemència telúrica d’una pel·lícula de Rossellini, de la paràbola d’un Rousseau contemporani que consideri que l’home ha de tornar a la natura o d’un Shrek d’acció real i baix pressupost. Per acabar-ho d’adobar, el guió està construit sobre una presumpta trama de suspens sense nord que ens promet la resolució d’un misteri familiar que, ja us ho avanço, té una rellevància ben escassa.