[title]
Després de dues pel·lícules fallides i de gran pressupost com van ser 'Airbender, el último guerrero' (2010) i 'After Earth' (2013), M. Night Shyamalan sembla haver après la lliçó. A La visita recupera el seu talent i el posa al servei d’una història petita, de terror essencial, i narrada des dels paràmetres del 'low cost' actual.
Sense estrelles de Hollywood, despullada d’artifici conceptual i apoderant-se de l’herència del cine documental i l’estètica narrativa del found footage, la pel·lícula està marcada per un esperit inquiet i juganer, com si el director es convertís en aquesta nena que somia rodar una pel·lícula entorn de la visita que farà als seus avis materns al costat del seu germà petit per veure’ls per primera vegada.
Becca (Olivia DeJonge) es converteix així en l’àlter ego de l’autor, que sembla voler riure’s de si mateix, fent una volta de rosca al seu habitual estil metareflexiu al voltant de les imatges i la seva naturalesa. La nena, constantment amb la càmera en mà, ens explica com elabora la posada en escena, els diferents tipus de plans que utilitza i els elements que li serveixen perquè l’acció vagi avançant, al mateix temps que el director porta aquestes referències per compondre un relat en clau de terror autoirònic que destil·la intel·ligència i capacitat satírica.
I sí, hi ha un twist final, com no podria ser d’una altra manera. Una sorpresa d’aquestes que et canvien el sentit de la narració, però que en realitat no implica un parany, com en anteriors ocasions, sinó una revelació sense engany, molt més honesta. Tant com la pel·lícula, que serveix a Shyamalan per esbossar una espècie de somriure final de satisfacció.