[title]
Un 'ronin' és un samurai sense amo. Les capes de sentit que s’afegeixen a la figura del superheroi turmentat quan se la posa en contacte amb la cultura japonesa són prou estimulants. En el seu còmic del 1981, Frank Miller i Chris Claremont les van saber veure projectades en 'Lobezno', l’outsider que ha perdut la seva noció de pertinença a una comunitat –encara que sigui de mutants– que, quan topa amb els codis d’honor de la tradició feudalista nipona i les seves desviacions yakuza, no sap com donar-los forma; no sap si integrar-s’hi o rebutjar-los de ple. També és interessant que James Mangold, com en el seu dia va fer el Bryan Singer d’'X-Men' (2000) o el Guillermo del Toro de 'Hellboy' (2004), apel·li a la memòria històrica –en aquells casos el fantasma del nazisme; en aquest, la bomba atòmica d’Hiroshima i Nagasaki– per explicar les arrels de la dimensió tràgica de la saga, en què els conflictes d’identitat individual es confonen fàcilment amb la culpa col·lectiva.
La primera hora de 'Lobezno inmortal' intenta, amb prou vitalitat, desconstruir el mite del superheroi amb urpes d’adamantium independitzant-lo dels seus companys mutants –amb l’excepció de tres o quatre pertinents aparicions fantasmals de Jean Grey (Famke Janssen) i una verinosa 'femme fatale' que els guionistes es podrien haver estalviat– i convertint la immortalitat en qüestió central de les seves angoixes. El xoc intercultural i la progressiva vulnerabilitat de Lobezno (que Hugh Jackman treballa amb l’eficàcia d’un actor que interpreta el mateix personatge per sisena vegada) fan que, durant una bona estona, la pel·lícula es preocupi més d’assentar uns sòlids pilars dramàtics que de proveir la muntanya russa de baralles i persecucions aèries d’una superproducció en voga. Una magnífica escena-frontissa –la del tren bala, comunió simfònica entre imatge digital i efectes de so– propulsa 'Lobezno inmortal' a territoris més convencionals, en els quals Mangold –que cita com a referències 'Arrels profundes', 'Narcís negre' i 'Happy together'– no sembla sentir-se gens còmode. Fins al punt que el clímax final pot resultar tan maldestre com qualsevol de les escenes de transició del 'Batman i Robin' de Schumacher.