[title]
El 20 de febrer del 2005, Hunter S. Thompson va decidir que ja n'havia tingut prou i es va disparar un tret al cap. L'escriptor de 67 anys posava fi a una biografia que va nodrir una producció literària disseminada en articles, assajos i novel·les. Una aliança d'experiències de primera mà i subjectivitat al·lucinògena, travessada per reflexions d'una lucidesa esfereïdora. Tenint en compte aquesta aurèola de culte, no és gens estrany que la figura de Thompson resultés d'allò més temptadora per al cinema.
El 1980, Bill Murray ho va intentar amb 'Where the Buffalo Roam', però no va ser fins que Terry Gilliam realitzà la memorable adaptació de 'Por i fàstic a Las Vegas' que el llenguatge de Thompson va trobar una òptima traducció audiovisual. En aquella ocasió va ser Johnny Depp qui es va posar en la pell de l'escriptor, d'una manera gairebé literal: durant la preparació del film, ell i Thompson es van tornar inseparables i indistingibles, fins al punt que l'actor va comparèixer a algun acte fent-se passar per l'autor.
Des d'aleshores, Depp va acariciar la idea de dur a la pantalla El diari del rom, novel·la primerenca que no va veure la llum fins al 1998. El projecte ha sortit endavant finalment sota la batuta de Bruce Robinson, director un xic oblidat però que podia trobar certa sintonia amb el material, atès que a 'Whitnail i jo', la seva opera prima, treballava, com una part de l'obra de Thompson, la ficcionalització de les pròpies vivències.
El protagonista, aquí, és un jove escriptor acabat d'aterrar a Puerto Rico, ansiós per descriure la realitat de l'illa però temptat per un grup d'especuladors que li demanen postals d'un paradís tropical. Depp torna a clavar el retrat de l'alter ego de l'escriptor, fent-nos oblidar que la seva edat supera (i molt) la del personatge, i la química amb la resta del repartiment fa respirar fins i tot les escenes més intranscendents. Però la batuta de Robinson peca sovint de conservadora. És com si el film, fascinat pel mite, no hagués trobat les imatges justes per descriure la gènesi d'un estil al qual l'etiqueta de “nou periodisme” li anava tan petita que va haver d'inventar una nova categoria: 'gonzo'. –Gerard Casau.