[title]
Lloc de dones, d'afectes i de capricis de l'atzar, les formes de l'Univers Cinemàtic Almodóvar ens són de sobres conegudes. També els cossos que l'habiten, que superen la seva condició de personatge i es presenten com a intèrprets amb dret propi. Endevinarem sempre Penélope Cruz darrere de qualssevol que siguin les vestidures ficcionals que vesteixi, la saludarem com si es tractés d'una vella amiga. Però avui sembla que el cineasta veti qualsevol possibilitat de delectació envers un passat falsament idíl·lic, fins i tot si això significa renunciar a l'estil que el va encimbellar.
Explica avui una història tan simple com el seu títol: Janis i Ana són dues futures mares que coincideixen, poques hores abans de parir, en una mateixa habitació de l'hospital. Janis (Penélope Cruz, magnífica) ha decidit criar sola un fill que espera amb il·lusió, mentre que Ana (Milena Smit) es penedeix de no voler la criatura que porta dins. Almodóvar podria estar rellegint l'argument de ‘Todo sobre mi madre’ (1999), aquella història íntima i revolucionària que temptejava models nous i excitants de família.
22 anys després, el conflicte familiar continua vibrant i bombeja una energia purament cinematogràfica, que balla joiosa pels canvis de compàs entre gèneres i tons radicalment diferents. Podem assistir a un afectat soliloqui sobre la tràgica manca d'instint maternal, i al minut següent jugar a detectius amb una banda sonora d'intriga a l’estil de la vella escola. ‘Madres paralelas’ no es pot esgotar mai perquè no és només una, sinó moltes pel·lícules alhora.
No obstant això, quedarà lluny l’Almodóvar burleta de ‘Todo sobre mi madre’, i, de fet, el director va reconèixer que amb la seva última pel·lícula volia fugir del caràcter mel·liflu dels seus anteriors melodrames esbojarrats. La relació entre Janis i Ana té poc d'embolics, i molt menys de juganera. Ceruli, el món que envolta les dones, sempre en interiors o sota un cel ennuvolat, capa amb el seu hieratisme qualsevol indici de diversió multicolor.
Si sembla la menys ampul·losa (en fi, ‘almodovariana’) de totes les pel·lícules del cineasta és perquè és també la més clàssica, la que opera amb el realisme més de prop. Necessita ser-ho, concloem, perquè prioritza la claredat per sobre de l'efecte, el senyal per sobre del soroll. Janis va conèixer Arturo (Israel Elejalde), el pare de la seva filla, perquè li va suplicar que investigués la fossa comuna del seu poble. Els fantasmes del feixisme aguaiten encara des de les cunetes. Xiuxiuegen, el missatge és clar: cap mare podrà dormir tranquil·la fins que els seus avantpassats hagin trobat, per fi, un llit digne.