[title]
Ai Weiwei té una cosa important a dirnos: els refugiats són cosa de tots. Per si algú no sabia que les pasteres segueixen enfonsant-se a peu de l’Europa del benestar, l’artista dissident xinès i els 25 equips de càmeres que ha repartit pel planeta Terra ens demostren que la crisi és una qüestió global i, sobretot, èpica.
900 hores de metratge gravat, 600 entrevistes i 23 països visitats: sembla que la magnitud numèrica de la gesta serveixi més per definir la megalomania del seu artífex que per prendre el pols de la gravetat d’una situació que desborda previsions i titulars.
Weiwei mai no sap trobar l’equilibri entre els seus estètics plans zenitals, els testimonis dels experts en la matèria (que no afegeixen res que no puguem trobar a la Viquipèdia) i els de les víctimes, a les quals ni es molesta a acreditar. A l’epicentre de les imatges, o en un fora de camp arrebossat d’obvietats, sempre hi és l’artista, no l’home, atrinxerat rere un smartphone que registra la dura realitat com un turista fent-se una selfie a la Sagrada Família.