Mis días felices

Deu ser l’enèsima francesada on sona 'Le vent nous portera de Noir Désir' mentre algú camina per la platja a peu descalç i abric llarg. Ara, de bones a primeres, em ve el cap el 'Café de Flore' de Jean-Marc Vallée. També deu ser l’enèsim homenatge a la maduresa de les grandes dames. En la mateixa línia en recordo especialment una de recent estrena, 'El viaje de Bettie', amb Catherine Deneuve en plena crisi dels 70. En aquesta és Fanny Ardant, cinc anys més jove però igual de descol·locada. S’acaba de jubilar i en un dels seus atacs de tempus fugit galopant decideix jugar a la senyora Robinson agenciant-se un amant de l’edat de les seves filles, un professor d’informàtica una mica porrer. També deu ser l’enèsima pel·lícula, comptant títols tan suggeridors com 'Reines d’un jour' i 'Personne ne m’aime', en què Marion Vernoux treu pit amb el seu declarat feminisme, com si fos l’única privilegiada en un món d’insensibles que coneix els secrets de la dona de mitjana edat, com si es veiés obligada a donar-nos-en part.