Mucho ruido y pocas nueces

Un home es lleva sense fer soroll, recull la roba de terra i es vesteix. La dona està desperta però fa veure que dorm. Ell marxa sense dir res. Així, amb un embolic de llit, comença 'Mucho ruido y pocas nueces', l’adaptació que Joss Whedon ('Buffy, la cazavampiros') ha fet del clàssic de Shakespeare, traslladat a l’actualitat. Entre aquestes dues èpoques, s’hi cola una tercera: la de la 'screwball comedy'. Els personatges reciten el text amb la gràcia i lleugeresa pròpies de Katharine Hepburn i els gags resulten sovint físics i basats en l’equívoc. El blanc i negre no fa més que reforçar aquesta idea. Rodada en pocs espais i mitjans, en la producció 'Mucho ruido y pocas nueces' es distancia de l’anterior film del seu director, la superproducció 'Los vengadores'. Els dos films comparteixen, però, la barreja entre l’esperit tràgic i la ironia i un ample ventall de personatges. La firma d’autor resulta innegable.