Norteado

Cine, Drama
3 de 5 estrelles

Time Out diu

3 de 5 estrelles

Passar iŀlegalment la frontera que separa Mèxic dels EUA s’ha transformat en idolatrat motiu narratiu per a tots aquells que veuen en la immigració un acte heroic que té tots els números d’acabar com el rosari de l’aurora. Sovint –des d’aquella llunyana Alambrista! fins a les recents Babel i Sin nombre– el trajecte és un descens als inferns, una carrera d’obstacles cuita a foc lent, arrebossada de sang, suor i llàgrimes. El que més s’agraeix de 'Norteado' és la seva aŀlèrgia al tremendisme: la primera fuga d’Andrés es resol com un 'Gerry' concentrat en 10 minuts, i la segona desapareix en el forat negre d’una eŀlipsi. A Perezcano no li interessa tant la fugida com el temps d’espera que la precedeix, el desig que s’alimenta en un espai de transició habitat per tres ànimes en pena i un esperit aventurer.

No és estrany, doncs, que una de les imatges més poderoses de la pel·lícula sigui aquella en què, mentre sona el 'Clar de lluna' de Debussy, ens mostra tots els mexicans que passen el dia asseguts a la vora del mur que els separa d’un somni americà que no és més que un desert, una enorme taca de sol i cactus. El retrat que Perezcano fa de la ciutat de Tijuana està molt lluny del purgatori viciós i bullent que s’ha fet un lloc en la mala consciència del Primer Món: és, simplement, una estació de pas, un oasi brut i quiet. Ningú no s’hi vol quedar, i els que s’hi queden ho fan perquè algú els ha abandonat.

Perezcano usa la repetició per establir, de forma força enginyosa, la posició central d’Andrés en un triangle amorós en què és seductor i seduït. Això sí, sovint el minimalisme de la posada en escena juga en contra del film: l’extrema contenció del conflicte d’Andrés –que, malgrat trobar algú que l’estimi o a qui estimar, sent un desig irrevocable de creuar la frontera–, la manera com s’enfronta a l’amor de dues dones que volen ajudar-lo amb una barreja de bonhomia kaurismäkiana i determinació herzogiana, aprima l’eficàcia dramàtica del film, fent-lo semblar més petit del que és. L’encert de construir un protagonista que no necessita gairebé diàlegs per explicar la seva noblesa d’esperit contrasta amb una certa indolència en la seva evolució emocional, com si la seva peripècia patís una insolació o s’hagués acabat de despertar d’una migdiada. –Sergi Sánchez.

Publicat

Detalls

Detalls de l'estrena

Repartiment i equip

També t'agradarà