Outrage

Els misteris de la distribució cinematogràfica han volgut que Outrage arribi a les nostres pantalles amb dos anys de retard respecte a la seva presentació al festival de Canes, i poques setmanes després que a Sitges s’hagi projectat la seva flamant seqüela, Outrage beyond. Decalatge temporal al marge, l’estrena mereix ser celebrada, ja que ens trobem davant d’una de les millors obres de Takeshi Kitano, amb una significació especial dins la seva filmografia.

Durant bona part de la passada dècada, el director japonès va estar immers en una radical etapa d’autoexploració, interrogant-se sobre el seu rol com a auteur venerat en relació amb la resta de vessants de la seva personalitat artística i professional (actor, presentador de programes de televisió, pintor...). Aquest procés va quedar reflectit en títols de narrativa i humor hermètics com ara Takeshis’ o Glory to the Filmaker! (i, amb una aparença una mica més convencional, a Achilles and the Tortoise), que oscil·laven entre el hara-kiri creatiu i una autoindulgència d’allò més qüestionable. Outrage posà fi a aquesta travessia del desert retornant a uns codis propers al gènere negre i centrant el focus en la yakuza (o sigui, el crim organitzat japonès), present en el cinema de Kitano des de la seva opera prima, Un poli violent.

Si a Brother, anterior incursió en el submón criminal, el director va optar per ampliar els horitzons i (des)ubicar els seus personatges a un escenari tan llunyà com són els EUA, Outrage empra una estratègia oposada i acota el relat als complexos i cruels mecanismes d’aquest entorn ‘laboral’. Sense marge per esbossar cap traç humanista, el film se’ns presenta com un autèntic destil·lat yakuza, fascinant en les seves textures aspres i en el dibuix d’una xarxa d’aliances i traïcions que posa de manifest la decadència d’uns codis d’honor que, a poc a poc, han anat quedant buits de significat: no hi ha millor exemple d’això que l’escena en què un dels personatges ha de corregir una ofensa tallant-se un dit, ritual que queda ridiculitzat en el moment en què es consuma fent servir un estri tan precari i innoble com és el cúter.

D’una sequedat extrema i, alhora, ferotgement violenta, Outrage reconcilia el cineasta amb els seus orígens i amb una tradició cinematogràfica que, avui en dia, ja no es pot entendre sense la seva hieràtica figura. –Gerard Casau.