Paraíso

Quan Polanski, no se sap si amb ironia, va dir que 'La llista de Schindler' era la primera pel·lícula polonesa de Steven Spielberg, potser pensava en una versió pasteuritzada de l’obra mestra inacabada d’Andrzej Munk, 'La pasajera', que va saber representar l’horror de l’Holocaust en dolorós blanc i negre i un exigent distanciament brechtià. A 'Paraíso', Andrei Kontxalovski ret un ambiciós homenatge a una tradició fílmica encetada per Wajda i Munk, col·locant els tres protagonistes –dos d’ells, un oficial nazi i una membre de la Resistència, enamorats en un camp de concentració– en un purgatori des d’on parlen a càmera, reconstruint amb el seu testimoni un melodrama esguerrat per la Història que ens interpel·la amb una fredor que glaça la retina. No hi ha suspens, perquè sabem quin lloc (un limbe) ocupen els personatges, i perquè el preciosisme de la fotografia, que ens podria recordar l’obra de Helmut Newton i 'L’ansietat de Veronika Voss' de Fassbinder, no sembla avenir-se amb el 'look' que esperem d’una cinta sobre l’Holocaust. No es tracta de glamuritzar la xoà sinó de representar-la en tota la seva alienació, la que fa que un nazi cregui que la ideologia de Hitler és un paradís perdut que pot donar cabuda fins i tot a la passió per qui ha d’exterminar. Kontxalovski demostra així que encara hi ha maneres diferents d’apropar-se a l’Holocaust, encara que sigui des d’una òptica tan estimulant com polèmica.