Paraíso: Esperanza

No us enganyarem: som lluny dels jardins de Jahvè. Igual que quan Kieslowski va posar a prova els ideals de la bandera francesa als 'Tres colors', en la seva trilogia 'Paraíso' Ulrich Seidl s’imposa a la gran promesa de les Sagrades Escriptures. Una promesa que, tot sigui dit, la societat del consum s’ha encarregat de trivialitzar fins a la nàusea, venent-nos creuers mediterranis, les platges del Carib o Disneyland París com si fossin els autèntics dominis de l’Edèn. Ho hem vist a 'Amor' i 'Fe', les dues primeres parts, on Seidl parlava respectivament del turisme sexual a Kènia i del fanatisme religiós. I ho veiem ara a 'Esperanza', l’última entrega, que se situa en un campament d’estiu per a adolescents obesos, entre lliçons de disciplina, sessions d’abdominals i excursions amb xandall. Un campament de rutina militar, incòmode i hostil, on res, més que la culpa, es pot considerar un regal vingut del cel.