Perdida

Per què, en el cinema de David Fincher, la figura del creador està associada amb l’exercici del mal? I per què el mal és, segons ell, sinònim d’inteŀligència suprema? El director d’'El club de la lucha' nega les seves constants d’autor, com si volgués reivindicar la seva condició d’artesà filigraner al servei de Hollywood, però és evident que hi ha molt més darrere del seu perfeccionisme tècnic. 'Perdida', com 'Seven', 'The game', 'Zodiac' o 'La xarxa social', explica la història d’una obsessió per controlar el món, per reescriure’l amb caŀligrafia perversa i tinta sanguinolenta, per construir-lo peça a peça, com un edifici d’escuradents que punxa, que és tan bell com perillós.

'Perdida' és 'La guerra dels Rose' en clau cerebral. No és tant una pel·lícula sobre les presons del matrimoni i l’escrutini mediàtic de la intimitat en la societat de la informació, com sobre les relacions de poder que s’estableixen de forma natural entre homes i dones i, per extensió, entre el cineasta i l’espectador. És impossible fer-ne una sinopsi sense revelar spoilers, i val la pena, almenys per qui no hagi llegit el 'best-seller' de Gillian Flynn, entrar verge en aquesta història que combina, amb nervi i talent, punts de vista, temps verbals, falses veritats i mentides meteòriques, i que es trenca en dos dels girs narratius més improbables i sorprenents del cinema contemporani. Potser la resolució no està a l’altura del sofisticat 'tour de force' que proposen els dos primers actes, però és una pel·lícula tan generosa a l’hora de procurar plaer al seu públic –tant, posem per cas, com el millor Brian de Palma– que seria mesquí posar-hi peròs.