Petra

Té nom de tragèdia grega, però en realitat es tracta de la seva desconstrucció, que unes vegades deriva cap al melodrama fàustic i unes altres cap al fulletó desbordant. Rosales parla de la responsabilitat moral de l’artista en un món en què prima l’èxit sobre l’honestedat vital, la mentida sobre la veritat i els valors de mercat sobre els afectes familiars. I ho fa, com sempre, des d’un elaborat treball de la posada en escena i les seves estratègies narratives. Abocant el relat a una perpètua discontinuïtat, avançant informació a l’espectador abans que la sàpiguen els seus personatges, amb una estructura capitular recorreguda per moviments de càmera laterals que recullen i abandonen converses amb un esperit observacional, neutre, aconsegueix, com a 'La soledad', que els seus dispositius de distanciament gairebé brechtià no ofeguin l’emoció que s’amaga darrere la història d’una dona que vol conèixer el seu pare biològic i que, de tornada, desencadena un tsunami de desgràcies que posa la pell de gallina.

Un càsting en estat de gràcia (atenció a la parella Bárbara Lennie-Alex Brendemühl i, sobretot, al debut de Joan Botey, un demiürg mefistofèlic que gela l’aire amb les seves profecies) remata la que, segurament, és la pel·lícula més accessible de Jaime Rosales, que no la menys dura.