Posesión infernal

Sovint els remakes de clàssics del terror dels 70 i 80 –excepte, esclar, els perpetrats per Alexandre Ajà– dessequen l’original, li extreuen l’ambarí sentit de l’humor, procuren assassinar-lo per servir-lo amb l’asèpsia, no exempta de banys sanguinolents, del producte manufacturat en sèrie. La impertinència de la Possessió infernal que Sam Raimi va rodar als 20 anys, amb una colla d’amics i una vitalitat a prova de pregàries satàniques, desapareix del mapa en el debut en el llarg de l’uruguaià Fede Álvarez. La serietat del to, que posa èmfasi en el drama familiar i la fi de l’amistat, sobreexplica el que no necessitava explicacions en l’original, insolent com pocs. El que es perd en sentit lúdic es guanya en sentit tràgic, i el que es perd en vòmits de colors i al·lusions als cartoons de Tex Avery es guanya en cutters i automutilacions. Tothom content, oi?