¿Qué hacemos con Maisie?

El que sap la Maisie ho sabem nosaltres. És la gran troballa d’aquesta lliure adaptació d’una novel·la de Henry James: fer un Kramer contra Kramer des de la perspectiva d’una nena de sis anys, mantenint l’altura de la càmera a la dels seus ulls. La Maisie mira i calla, torna a mirar i s’adapta, mira més i espera, i en tot moment els directors juguen amb el seu comprensiu silenci, amb la seva madura empatia, perquè l’espectador desitgi que prengui una decisió. La subtilesa de la interpretació d’Onata Aprile contrasta, això sí, amb la poca subtilesa amb què es dibuixen els pares –egoistes, gelosos, menyspreables– i els padrastres –afectuosos, juganers, guapos i adorables–. S’agraeix que no hi hagi grans drames, que no es busqui la llàgrima fàcil, però l’aspecte de pel·lícula per a suplements dominicals –té un públic objectiu de classe mitjana-alta, o alta a seques–treu un xic de força a la mirada neta i trista de la Maisie.