[title]
Diuen que la venjança és un plat que se serveix en fred, però pel que fa a l’espectador, ser-ne testimoni li ha de fer bullir la sang. En Paco Plaza n’és del tot conscient, perquè factura un thriller hipertens, que es retorça sobre sí mateix com una serp verinosa. Que 'Quien a hierro mata' utilitzi el negoci dels narcos gallecs com a teló de fons no significa que pretengui denunciar una realitat social, perquè la integra com un element detonador d’una trama fosca com el carbó sobre de què parlem quan parlem de maldat. Plaza sap treure profit d’un escenari insòlit (una residència d’avis), filma una batuda policial amb una energia esgarrifosa i es recrea en els aspectes més sòrdids d’un relat amb més punts de gir que una baldufa. D’aquí, potser, provenen els problemes d’aquest eficaç entreteniment: abusa dels ‘deus ex machina’ i de la suspensió de la credibilitat.