Reina y patria

Continuació d’'Esperança i glòria' (1987), aquella ficció autobiogràfica en què John Boorman va demostrar que també podia ser un cineasta intimista, 'Reina y patria' reprèn el seu personatge als anys 50, mentre fa el servei militar en vigílies de la coronació d’Elisabet II. El to pot semblar anecdòtic i superficial, però com a rerefons sempre hi ha una lluita entre la realitat i el mite (el cor del cine de Boorman) que va guanyant densitat a mesura que avança i que troba el seu millor emblema en la figura d’una dona evanescent i misteriosa: des de la comèdia lírica a l’estil Truffaut (podríem pensar en 'Besos robados') fins a la colpidora culminació d’un aprenentatge dolorós i amarg, l’amor i l’exèrcit es presenten així com a rituals de pas, però també com a microcosmos de la vida entesa com a fracàs i aïllament, una sensació augmentada encara més pel devastador crescendo final. A poc a poc, d’aquesta manera, Reina y patria va deixant enrere la seva construcció en vinyetes i prenent cos com una altra de les aventures al·lucinades del seu autor, més a prop d’A boca de canó o Deliverance que de la mateixa 'Esperança i glòria'. I així és com Boorman, amb 82 anys, es mostra tan vigorós com sempre, i més melancòlic que mai.