Sacramento

A 'Sacramento', un capellà sonat es fa entrepans d'hòsties amb pa amb tomàquet. Un acudit senzill, casolà i nostrat, que es converteix en la millor idea d'aquesta meditació sobre la irreverència iconoclasta. Com ja succeïa en l'anterior pel·lícula de Carlos Cañeque -'La cámara lucida'-, 'Sacramento' adopta una forma inestable, entre la metaficció (l'autor es planteja diverses maneres d'explicar la història) i l'esquetx, presentant diferents personatges en paral·lel que, en alguns casos, escapen del fil conceptual del film (com, per exemple, un caçador donjoanesc i un fals Napoleó). El director cita com a influència i inspiració Dreyer, Pasolini i, evidentment, Luis Buñuel. Però l'artifici retòric amb què el seu pensament acaba arribant a la pantalla ens diu que 'Sacramento' és, segurament, l'obra d'un intel·lectual, però no la d'un cineasta.