Sherlock Holmes: Juego de sombras

Si Guy Ritchie va ressuscitar Sherlock Holmes per convertir-lo en superheroi victorià acomodat a les exigències de les bromantic comedies –imaginin Batman i Robin amb pipa i monocle–, ara sent la necessitat, contemporaneïtat obliga, de transformar el professor Moriarty, nèmesi hiperbòlica del detectiu, en el Bin Laden de finals del segle XIX, el líder terrorista que concep la condició humana com a terreny abonat per al conflicte definitiu. Superada la sorpresa de la primera part, tan encantadora com aparatosa, ara només queda l'esquelet d'una metamorfosi previsible. Ritchie fa cinema d'autor com el pot fer Michael Bay: les seves pel·lícules són com atacs epilèptics. Les zones fosques de l'argument abunden, es fa palès l'esgotament de la fórmula, però, de tot el soroll i la fúria, encara se'n poden rescatar algunes joies: principalment, la brillant interpretació de Stephen Fry com a germà gran de Holmes i l'escena del viatge de noces en un tren en flames. –Sergi Sánchez.