Sobre lo infinito

De la repetició emana la diferència. Si poses 'Sobre lo infinito' al costat de la resta de pel·lícules del suec Roy Andersson, totes s’assemblen com una gota d’aigua: una col·lecció de vinyetes dissenyades pel germà bessó de Tati i Lynch, un Samuel Beckett de línia clara, l’àlbum familiar d’un manierista que creu que la vida és trista, cruel i commovedora. I aleshores, buscant les rimes i els ecos, apareixen les sorpreses: perquè en el pot petit sempre hi ha la bona confitura, i aquí les anècdotes són esperonades per la narració oral, que passa pàgina per pàgina d’un llibre de contes que duren un vers.

Hi ha, doncs, l’estructura, que de vegades sembla aleatòria, que atorga la veu en off d’una possible Xahrazad, com si llegíssim una edició de butxaca de 'Les mil i una nits', que arrenca amb una parella d’enamorats volant per sobre d’una ciutat devastada; continua explicant la crisi de fe d’un capellà que es consola xarrupant alcohol; s’atura en un dia plujós, quan un pare, en un gest molt bonic, li corda la sabata a la seva filla sense importar-li mullar-se, i no tem visitar Hitler al seu búnquer ni un èmul de Jesús carregant la creu per un carrer grisós.

La pel·lícula podria durar fins a l’infinit, perquè infinita és la gràcia mundana amb què Andersson és capaç de convertir un moment trivial en una petita epifania, o un instant èpic en la posada en escena d’un gest absurd. Mai el nihilisme havia resultat tan tendre.