[title]
Ningú no dubta que el nen prodigi del cinema mundial, el canadenc Xavier Dolan, tingui cops de geni. Cadascuna de les seves pel·lícules es troba travessada per algun instant màgic que ens fa oblidar el buit hieràtic que articulen les seves propostes. A 'Solo el fin del mundo' ni tan sols trobem aquests rampells d'inspiració. El director torna a optar per una narració d'origen teatral, però en aquesta ocasió utilitza un dispositiu escènic irritant, situant la càmera prop del rostre d'uns actors que reciten els seus discursos pomposos d'una manera tan grotesca com exhibicionista. El resultat és una pel·lícula afectada, ridícula i histriónica, que parla de les relacions familiars a través del psicodrama sense cap tipus de subtilesa, intentant donar a l'espectador gat per llebre: és a dir intentant fer passar per trascendentes plànols que són una autèntica tortura.