[title]
Cent anys després d’haver trencat els vidres de les botigues i d’haver fet explotar bústies de correus, les sufragistes britàniques tenen per fi la pel·lícula que mereixien. I gràcies a Déu no és el típic drama d’època. Sarah Gavron ha aconseguit que la història de les dones que reclamaven el dret a vot sembli real, immediata, tan arriscada que ens fa sentir la punta afilada del ganivet al coll. Acomiadades de les seves feines, tancades a la presó, separades dels seus fills, s’ho jugaven tot. Atenció al paper de Carey Mulligan, que hi fa d’una bugadera de l’est de Londres, abnegada i esgotada, amb els rastres del cansament sobre la cara. La primera hora de metratge gira al seu voltant. Està d’Òscar, brillant.