Tango libre

Si el tango és un pensament trist que es balla i que alhora incita a la imaginació eròtica, Frédéric Fonteyne fracassa en la seva intenció de representar les seves passes en la història d’un triangle amorós que es resisteix a convertir-se en quartet. Fonteyne, que va dirigir la magnífica 'Una relación privada', injecta una passió teòrica sobre els seus personatges. Dos col·legues a la presó, una dona en disputa, un fill preadolescent amb una pistola, un carceller solitari i bonàs... Mai no arriba a quallar la seva impulsivitat emocional, els seus rampells de cor. Incapaç de seguir el metrònom d’un drama realista, tanca la història sense atendre a la seva versemblança. Per molt que els actors estiguin bé, sobretot López i Hammenecker, ens fa recordar allò que un de sobte patriòtic Borges va dir del tango: que ningú que no sigui del Río de la Plata s’atreveixi a composar-ne la melodia, perquè els nadius notaran d’immediat la imitació.