[title]
En la preciosa escena final de 'This is not a film', Jafar Panahi, condemnat a arrest domiciliari, (ens) redescobreix el cinema compartint un viatge en ascensor amb el substitut del porter del seu edifici. Les històries sorgeixen en els moments més inesperats, quan la realitat esclata com un festival de focs d’artifici. Fer cinema és, doncs, un gest: de compromís, d’enlluernament, de necessitat vital. Hi ha alguna cosa d’admirable en la determinació d’un creador que, contra les kafkianes teranyines del sistema, reacciona fent de les restriccions el seu combustible.
Potser l’únic que es pot retreure a 'Taxi Teheran' és que la seva singularitat ja havia estat testada a Ten, obra mestra del cine digital on Kiarostami situa deu converses en un cotxe i ens explica com és el món. D’això es tracta: d’utilitzar l’automòbil com un microcosmos de les paradoxes d’una societat tan viva i contradictòria que cap censor seria capaç de tallar-li les ales. Que Panahi sigui el conductor d’aquest taxi universal, i que les seves preguntes orientin o comentin les converses dels seus passatgers, demostra fins a quin punt la pel·lícula, que està posant contra les cordes la naturalesa ficcional del documental (i viceversa), parla del cinema en estat pur.
La càmera ja no és un mirall sinó un retrovisor: el que fa és reflectir el que hi ha més enllà de la imatge, al seu darrere, mentre el cineasta ajusta les distàncies. La inteŀligència del dispositiu concebut per Panahi cristaŀlitza en un diàleg memorable amb la seva néta d’onze anys, que es converteix, parlant de les terribles condicions per rodar a l’Iran –per exemple, prohibit fer realisme sòrdid–, en el seu àlter ego.