Ted

A 'Padre de familia', MacFarlane va convertir la digressió en una arma narrativa d’infinites possibilitats còmiques, una corrosiva desconstrucció de l’imaginari generacional dels 80. A 'Ted', el seu salt al llargmetratge (i a la imatge real), es decanta per un relat d’estructura més convencional, però amb un punt de partida boig: un osset de peluix cobra vida i es fa amic inseparable d’un nen. Trenta anys després, segueixen junts, prenent cervesa, fumant maria i obsessionats per l’abismal adaptació cinematogràfica de 'Flash Gordon'. Una idea potent, amb molt mala bava que defineix a la perfecció la incapacitat del mascle per créixer. –Gerard Casau.