Tenemos que hablar

La comèdia espanyola té un problema. Més aviat en té molts. Cada vegada costa més aconseguir veure un producte que assoleixi uns mínims de qualitat exigibles: que estigui cuidat, que el seu guió no faci vergonya i que no es conformi a ser un subproducte televisiu. 'Tenemos que hablar', la nova pel·lícula de David Serrano, segueix rigorosament aquest esquema de despropòsits fins a gairebé erigir-se com una espècie de model a no seguir. Utilitza els codis de l’screwball comedy per intentar ser eixelebrada, amb un ritme elèctric, i es queda en maldestra i precipitada, i no surt dels llocs comuns de les comèdies romàntiques d’embolic. Un pur clixé. I a sobre utilitza la crisi econòmica com a lamentable ganxo per intentar atrapar l’espectador. Un compendi d’errors, d’elements vulgars passats pel filtre d’una suposada sofisticació que ni tan sols un grup solvent d’actors i actrius és capaç de solucionar.