The Bling Ring

Cine, Drama
2 de 5 estrelles
The Bling Ring

Time Out diu

2 de 5 estrelles

Hi ha qui diu que és una dona sense complexes, que viu d’acord amb el que sap i el que és, en un univers de gent obscenament rica capaç d’agafar un vol Los Angeles-Florència només per donar-se el gust de veure què tal sonen les veus de 'Friends' doblades a l’italià. I hi ha qui diu que, potser per casta, potser per capital, porta des que es va aixecar de les escales de l’òpera d’El padrí hivernant en una cova de Vogues i llet merengada on tot és postís. En qualsevol dels dos casos, no es pot negar que Sofia Coppola és l’única persona del món amb els nassos de convertir un article del 'Vanity fair' en una pel·lícula sense por que la prenguin per boja. Al Cèsar, el que és del Cèsar.

Que jo recordi, en l’últim any he vist dos grans films de nova factura sobre vandalisme juvenil. El primer va ser 'Foxfire', on Laurent Cantet ens presentava un grup de scouts motoristes 'low-class' amb faldilla escocesa que deixaven el mite de Bonnie Parker a l’altura del betum. El segon era 'Spring breakers', on Harmony Korine va convertir Selena Gómez i les seves comparses de Disney Channel en una banda de terroristes salvatges amb passamuntanyes roses i bikini fluorescent que disparaven les metralles a ritme de Britney Spears. En canvi, la idea que Coppola té de l’adolescent amb males puces no passa d’una colla de malcriades amb Vises sense fons que es dediquen a rebentar els armaris del sector més repulsiu de la Costa Oest, de Paris Hilton cap avall.

Abans feia veure que el seu era un cinema del 'kitsch'. Ara ja ha mutat en una fascinació declarada per la beautiful people de capricis milionaris, la mateixa que l’ha dut de la jet set de Hollywood a la cort de Versalles. Ara és un cinema encara més buit de gràcia, nervi i idees. Tant portar la superficialitat per bandera, tant ancorar-se en les ostentacions més ridícules de l’alta societat, ha acabat creient-se el conte de la lletera, i es pensa que el seu món de fantasia amfetamínica és el mateix on tots volem viure. I segueixo sense jutjar, però ves que no se li trenqui el càntir i descobreixi que a l’altra banda del 'Vanity fair' hi ha una humanitat que resisteix. Al Cèsar el que és del Cèsar, sí, però al poble el que és del poble. I que no pretenguin que mengem pastissos.

Publicat

Detalls

Detalls de l'estrena

Repartiment i equip

També t'agradarà