[title]
El camí més fàcil per parlar de The guest sembla que és invocar els noms de Carpenter, Winner o Craven, però potser es tracta de la manera que té Adam Wingard de fer-nos el llit, obligant-nos a creure que la seva pel·lícula es conforma d’homenatjar la memòria vuitantera de cert cinema de sèrie B que feia l’agost a les estanteries dels videoclubs quan el 'tracking' del VHS era una rodeta grisa que semblava de joguina.
Que el seu protagonista es faci passar per un veterà de la guerra de l’Afganistan que, tornant a casa, fa una parada tècnica per visitar la família d’un company de trinxeres mort en el camp de batalla, no ha de ser casual. 'The guest' té alguna intencionalitat política? És potser una versió macarra de Teorema? La unitat familiar que en David amenaça de destruir, fent bandera de la seva masculinitat protectora i/o seductora –és especialment memorable l’escena del bar de carretera en què intimida els assetjadors del més jove de la casa–, sembla un símbol d’aquesta Amèrica republicana tan procliu a deixar-se enganyar en nom de la pàtria. Dan Stevens, que interpreta l’estòlid àngel exterminador com si fos una barreja del Jean-Claude Van Damme més autoirònic i un malvat de 'Melrose place', podria fer de guest star a la seqüela de 'Starship Troopers'
Però Wingard no és Verhoeven, i 'The guest', que és tan canalla com autocomplaent, no s’atreveix a arribar al fons de la qüestió. El problema és que només pot ser consumida com un divertiment: li falten ganes de donar una volta més al seu amor pel relat estereotipat. Així que veiem Stevens sortint de la dutxa amb la tovallola a la cintura, se’ns fa fàcil imaginar per on aniran els trets. Quina pena que les bales siguin de fogueig.