[title]
Quan, a principis de la passada dècada, el músic Rob Zombie va anunciar la seva intenció de debutar com a director de cinema, ningú no s’imaginava que l’antic líder del grup metal White Zombie esdevindria un dels autors destacats del gènere fantàstic i de terror recent. Si bé l’opera prima de Zombie, La casa de los mil cadáveres, responia a allò que es podia esperar d’una ment obsessionada amb els imaginaris creepy, l’evolució de la seva veu fílmica ha sorprès en diverses ocasions, ja fos erigint una polsegosa i amoral mitologia dels fora de la llei a Los renegados del diablo, o bé proposant una alternativa als fonaments estètics i dramàtics del slasher a les seves revisions de la saga Halloween. La radical polarització de públic que la projecció de The Lords of Salem va crear als festivals de Toronto o Sitges va confirmar que, una vegada més, Rob Zombie havia anat per lliure. El film pren com a punt de partida la maledicció que unes bruixes van pronunciar contra la localitat de Salem, i que segles després escull com a transmissora Heidi, una locutora de ràdio que rep el vinil d’un misteriós grup anomenat The Lords. Quan el punxa al seu programa, la música provoca una pertorbadora reacció en les dones de la ciutat, inclosa la mateixa Heidi... El disc com a receptacle del conjur –un rol ‘d’objecte esotèric’ que en els relats clàssics solen exercir els llibres– és la primera de les moltes idees interessants de l’ambiciosa, visceral i, també, irregular The Lords of Salem, i serveix com a detonant d’un descens a la foscor, tan narratiu com visual. Moltes escenes es tanquen amb aparicions monstruoses que són invisibles per a la protagonista, com si allò maligne anés prenent possessió de les imatges. El que desitja Rob Zombie és, de fet, emprendre un viatge al cantó màgic i diabòlic del cinema, començant per Méliès (l’apartament de Heidi està decorat amb fetitxes del director francès) i acabant amb un clímax d’horror àcid que rima amb les al·lucinants visions de Kenneth Anger i sembla parlar l’idioma secret de Suspiria i Inferno, inassumibles peces mestres de Dario Argento.