Thérèse D

Thérèse Desqueyroux, en versió de Claude Miller, es beneficia del fet que l’excel·lent adaptació de la novel·la de François Mauriac que va signar Georges Franju l’any 1962 és gairebé un incunable, el secret millor guardat del cinema francès dels 60. L’apropament a la vegada poètic i el·líptic, que aconseguia despullar de tota psicologia simplista el retrat subjectiu d’una burgesa de províncies que comet un delicte moralment condemnable, del film de Franju és substituït aquí per una lectura acadèmica, freda i clínica, que atenua la discontinuïtat narrativa de l’original per intentar oferir una lògica causal a l’actitud d’una dona que és tot misteri.
Sent escrupolosament fidel a la novel·la, aconsegueix transmetre l’ambient asfixiant que envolta Thérèse, les dificultats amb què es troba una dona amb inquietuds que ha escollit el camí incorrecte –el matrimoni amb un terratinent (Gilles Lellouche) tan sensible com la sola d’una sabata– per realitzar-se, i el sentiment d’aïllament d’una persona que ha nascut per fer la seva vida, sense sotmetre’s a la tirania de l’avorriment familiar. No s’equivoquin, Thérèse no és Madame Bovary, ni tampoc Anna Karènina: l’adulteri sempre és una possibilitat abstracta i els capricis romàntics, de nena malcriada, no formen part del seu modus operandi. La part més reeixida del film de Franju era la de l’empresonament de Thérèse a la seva habitació, perquè en cada gest d’Emmanuelle Riva –com fumava, com bevia vi, com mirava els arbres per la finestra, com defallia en una passejada– notàvem que l’únic pecat d’aquesta emmetzinadora és voler ser independent. És en aquest estatisme dramàtic on la proposta de Miller, més educada i distant, no arriba a la intensitat emocional que requereix situació tan extrema.
Les comparacions són odioses, però Lellouche no és Philippe Noiret (tan hàbil a l’hora de fer del seu personatge un home menyspreable) i Audrey Tautou no és Emmanuelle Riva. S’agraeix que la tan injuriada Amélie no tracti de fer simpàtica la seva heroïna, però la seva contenció facial la fa en excés hermètica, i es contagia sense posar-hi massa resistència de la fredor d’aquest digne film pòstum que no acaba d’estar a l’altura de l’enigma de la seva portentosa protagonista.