Todos queremos algo

Una de les jugades més intel·ligents de 'Todos queremos algo' és introduir dins del seu grup de protagonistes –una colla de postadolescents que arriben a la universitat amb una beca esportiva– un element desestabilitzador: un adult que es fa passar per universitari, intentant allargar un període que, segons les convencions socials, ja hauria d’haver deixat enrere. Aquest personatge és la clau que defineix el darrer film de Richard Linklater.

Fins ara, les propostes més celebrades del director havien sigut aquelles que feien del pas del temps una experiència cinematogràfica –'Boyhood', la trilogia iniciada a Abans de l’alba–. En canvi, 'Todos queremos algo' vol remuntar el riu per arribar a una etapa anterior en la filmografia del cineasta, quan realitzava comèdies adolescents de culte.

La pel·lícula atura el rellotge per centrar-se en els pocs dies que transcorren entre l’arribada a la universitat i l’inici de les classes, llimbs magnificats amb festes i excessos. La vocació esportiva dels protagonistes força el relat a regalimar testosterona, i gairebé no deixa lloc per a personatges femenins. De fet, una seqüència redueix les dones a nus objectes de desig, amb una delectació que no sabem si és còmplice o si ironitza sobre els tòpics sexistes del cine de gresca.

És per això que no acabem de creure’ns que Linklater comparteixi l’esperit de les ximpleries que ha rodat. És probable que la bonança retro de les imatges tingui més sentit per a qui punxés en el seu moment les cançons de Devo, Blondie i The Cars que sonen en el film, que no pas per a aquells que acaben d’entrar en el dolç estiu que separa l’institut de la universitat.