Tots volem el millor per a ella

Som en algun punt indeterminat entre la Liv Ullmann de 'Passió', cama ranca i crossa en mà, picant a la porta de Max von Sydow, i Carmen Machi amb perruca i maleta a 'La mujer sin piano' de Javier Rebollo. Com ja va fer quatre anys enrere amb Nausicaa Bonnín a 'Tres dies amb la família', aquell film que li va merèixer el Goya a la millor direcció novell, Mar Coll s’enganxa a la mirada indecisa de Nora Navas, la seva heroïna, una dona acomodada de la zona alta de la ciutat que lluita contra les seqüeles d’un accident de trànsit. Tartamuda, maldestra, tendra i indefensa, no hi ha detall de la seva supervivència que escapi de la càmera. I aquesta és la més gran creació de la pel·lícula: un retrat de mirada blanca, lluminós, sense excessos lacrimògens ni tampoc condescendència. Tot i que l’evolució dramàtica no sempre sigui rodona, la Navas avança amb una elegància i dignitat incorruptibles